Des de la Fundació d’Estudis Històrics de Catalunya sempre hem defensat que, malgrat la visió de la història del nostre país que espanyols i francesos ens han volgut imposar,Catalunya–la part que pertany a l’estat espanyol- no és Espanya, ÉS D’ESPANYA, fruit d’una conquesta militar. No va ser una adhesió o una unió voluntària de la qual ara ens en penedim.Un país ocupatcom ho van ser, posem per cas França, Bèlgica, Holanda, Noruega 0 Polònia des de 1939-1940 com a conseqüència de la invasió per part dels exèrcits alemanys. Després de la derrota dels nazis, l’any 1945, tots aquests estats van recuperar automàticament la seva sobirania. A ningú se li va acudir proposar un referèndum per legitimar la nova situació.Si Catalunya és un país que va perdre la seva sobirania per la força de les armes i va ser ocupat militarment des del 1714, hauria de tenir la mateixa consideració que els països ocupats pels alemanys durant la segona guerra mundial. L’annexió de Catalunya va ser conseqüència d’una agressió militar i va anar seguida d’un tracte de país conquerit amb execucions, tortures, exili, presó i espolis de tota mena que, amb petits intervals, s’ha perllongat la major part d’aquests tres-cents anys.L’oblit de la nostra història explica l’acceptació acrítica d’un procediment independentista que implica la legitimació de les raons dels ocupants segons les quals Catalunya és una part indestriable d’Espanya de la qual forma part per pròpia voluntat i des de temps immemorials.Els catalans, per tant, de cap manera hauríem de sentir-nos obligats a sustentar el nostre dret mitjançant una consulta popular. Simplement, caldria una proclamació del nostre Parlament, consensuada amb les potències europees i mundials, que restituís, automàticament, la sobirania perduda fa 300 anys.A part de ser un acte d’absoluta justícia històrica, aquesta via ens estalviaria un desagradable procés previ a la consulta, atiat per l’estat espanyol amb tots els seus recursos, ple de paranys, d’amenaces i de mentides, que tindria com a objectiu sembrar la por i la divisió entre la població catalana.
Carles Camp 17 de setembre de 2012. Monestir de San Benet de Montserrat.
bsts.
4 comentarios:
La senyora Dolores de Cospedal, secretària general del Partido Popular (partit, per cert, que encara és l’hora que condemni el règim feixista de Franco), en les mateixes declaracions en què afirmava que “Cataluña nunca fué reino en si misma”, deia que no tenia cap sentit entestar-se a trencar “el país més antic d’Europa”, que “té 500 anys d’antiguitat”[1].
Aquesta afirmació tan comuna entre polítics, historiadors i, fins i tot, l’opinió pública espanyola, que no respon a cap realitat jurídica o històrica, es basa en l’assumpció infundada que el matrimoni entre Isabel de Castella i Ferran de Catalunya-Aragó, els Reis Catòlics va significar una unió política dels regnes respectius quan, en realitat, va ser, senzillament, una unió matrimonial dinàstica.
De la mateixa manera que, actualment, diversos estats de la Commonwealth comparteixen la mateixa sobirana (Elisabeth II) i mantenen la seva plena independència política, Castella, d’una banda, i els diferents regnes de la confederació catalana, de l’altra, van continuar sent estats amb les seves pròpies institucions i lleis. Fins al punt que, morta Isabel el 1504, Castella va tenir els seus monarques privatius –Joana I i Felip I-, mentre que Ferran va tornar als seus regnes, es va tornar a casar –amb Germana de Foix, la reina Germana-i, si li hagués sobreviscut algun hereu, aquest hauria regnat sobre els territoris de la confederació.
L’autèntica unitat d’Espanya va començar el 1707 a Almansa, amb la invasió i conquesta militar castellanes (i l’ajuda francesa, ja que tot sols els castellans no se n’haurien sortit) dels territoris de l’antiga Corona Catalana i la consegüent supressió forçosa, manu militari, de les seves institucions i del seu corpus jurídic.
Malgrat això, els reis borbònics van continuar la tradició dels Àustries i van continuar intitulant-se reis de Castella, Lleó, Còrdova, Aragó, València...comtes de Barcelona, del Rosselló, etc., però no pas “reis d’Espanya”. Espanya, per tant, no va existir ni tan sols en la titulatura reial fins a l’arribada al tron d’Amadeu I, el 1870. Fins aquell moment, el títol de “rei d’Espanya” només s’havia fet servir des de fora de les fronteres dels regnes hispànics.
Catalunya –com Aragó, València o Mallorca- no és Espanya, ÉS d’ESPANYA, fruit d’una invasió militar que va anar seguida d’una repressió ferotge i despietada, que es va prolongar durant segles i que encara dura. Espanya va néixer com a conseqüència d’un acte de força i no, com ens han volgut fer creure, d’una unió matrimonial voluntària i consentida. I la seva unitat, pretesa però no assolida, no ha estat resultat de l’acord de les parts, sinó que s’ha imposat mitjançant execucions, tortures, exili, espoli i persecució lingüística i cultural.
Carles Camp
[1] Posteriorment, Esperanza Aguirre, ha afirmat que Espanya té 3000 anys d’antiguitat. De tota manera, una i altra han fet curt, ja que un predecessor seu, Calvo Sotelo el líder de la CEDA havia arribat a dir que “quan Déu va crear el món, Espanya ja era en el seu pensament”.
Gracias Siscu!!. Lo que no llego a entender es..la rigidez de la constitucion Española, teniendo en cuenta la celeridad que tiene toda sociedad moderna. Las constituciones deberían ser flexibles y estar de acorde y actualizada segun sus necesidades.
¡¡POR UNA EGENCIA TRIBUTARIA PROPIA!!.
bsts.
ÉRASE UN CATALÁN, UN INGLÉS Y UN CATETO DE JAÉN
Yo nací sin esa sensibilidad que supongo que se requiere para valorar el arte pictórico. Reconozco sin ruborizarme que no soy capaz de diferenciar entre cuatro rayones hechos por mi hija usando los plastidecor y un cuadro de Miró. No aguantaría 5 minutos viendo cuadros de bodegones, sin embargo hay un tipo de pinturas que me chiflan por la historia que contienen, porque un cuadro es mas difícil de esconder que un libro y a veces nos brindan un trocito de esa historia que ya no está de moda, pero que no por ello deja de ser la verdadera.
Hoy os voy a hablar de uno de esos cuadros. Lo pintó un catalán llamado Francisco Sans y Cabot, y la obra en cuestión se hizo por encargo de la diputación de Barcelona, El cuadro es políticamente incorrecto en los tiempos que corren, el general Prim a lomos de su caballo junto a sus valientes soldados abriéndose paso entre moros degollados y con el cuerpo hecho un colador.
La batalla se inició el 4 de febrero de 1860, la infantería estaba compuesta por voluntarios, principalmente tercios vascongados y almogávares catalanes, unos 10.000 hombres se estima. El ejercito marroquí triplicaba en unidades a las tropas españolas, gente orgullosa como solo es capaz de serlo un moro. Dos días después, el 6 de febrero, la imagen era la siguiente: El general Prim entraba victorioso en Tetuán con la bandera española ondeando y miles combatientes con sus txapelas y barretinas orgullosos del deber cumplido con su nación gritando "¡¡Aragón!!" y "¡¡Desperta Ferro!!!".
Corren otros tiempos, y a pesar de la crisis y de andar mendigando rescates a España, el sistema educativo catalán se ha propuesto eliminar todo rastro de ese pasado que siempre ha estado unido al resto de la nación, y para ello no reparan en gastos. Como ha pasado siempre en toda buena dictadura, y aunque no haya dinero, siempre hay fondos para propaganda. Lo grave del asunto es que el amigo Artur Mas se ha propuesto empezar el envenenamiento de la forma mas ruin, adoctrinando a los niños catalanes, creando auténticos talibanes de una causa que nunca ha existido y que es el invento de cuatro hijos de puta con corbata para manipular a todo un pueblo. Otro de los que se han apuntado al carro es un tal Henry Kamen. Dicen que por la plata baila el perro, y este perro va a estar bailando sardanas mientras le lleguen las jugosas prebendas publicas. Es curioso que tenga que venir un historiador hispanista a hablarnos de que Hispania nunca ha existido, lo cual viene a ser lo mismo que sacarse una carrera de veterinaria y especializarte en dragones y unicornios. Inglés tenias que ser, como cuando tus reyes ocultaban las derrotas ante la armada española bajo amenaza de muerte a quien las difundiera.
Y ya para rematar la faena tenemos pululando al autentico germen de mi escrito, tengo que agradecerle que sin él esto no hubiera sido posible. Un cateto de Jaén catalanista, un vulgar charnego que va por ahí jurando y perjurando que los Almogabares (si, él los escribe con B) renacerán con su barretina enroscada al cabezón para defender a Cataluña de una España que asegura que no cruzará el Ebro. Lógicamente este puñetero cateto ni ha leído historia en su puta vida, ni consigue congraciarse con sus vecinos (que supongo que es lo que pretende), ya que por mucho que se impregne de eau de butifarra, siempre va a oler a alpechín. Pero no se queda ahí, jura que sabe donde vivo y que va a venir a buscarme. De lo primero estoy seguro, porque seguro que se lo ha dicho su mujer, pero de lo segundo ya me quedan mas dudas tras comprobar que esos mensajes amenazantes los ha borrado, bien porque se ha hecho caquita o bien porque cree que yo no los he guardado a buen recaudo.
Así que aceitunero altivo abarretinado, lamento que se te caiga el mito de tus combatientes antiespañoles, y espero que con esto termines de entender que siempre vas a ir detrás mía. Vas tan atrás de mí que sé antes que tú que tu mujer tiene un lunar al lado del coñete.
Anonimo 18:19..He de reconocer que el escrito es bueno de verdad!!..Me gusta!!.COJONUDO!!Sobre todo lo del lunar al lado del "obispo"!!. Todo coincide menos lo de Jaen. Me cuadra lo de cabezon..a lo del lunar, le tenias que haber añadido que tiene un pelo negro rizado que le sale del pezon derecho, pero aun así sigo perdido. En cualquier caso, me gusta lo directo que eres.
bsts.
Publicar un comentario